ile de bréhat

Em sento destinada a voltar-te, viure't i sentir-me teva sense ser d'aquí. Sento com tots els sentits d'aquest món s'alineen, com tot equidista i res es toca. com tot té el seu espai, i el meu, que em costa tant trobar-lo, el reconec en tu.

Tu, que en el fons ets un absolut desconegut, que ens vam creuar breument una tarda d'agost, i prou. Però allà era jo, i des de llavors em crides, encara que ningú ho sent. No tinc pressa, no tinc quan, ni com, només un perquè. Vull tornar a voltar-te, viure't i sentir-me teva, essent una mica més d'aquí.

Allà, en tu, respiro veritat, transparència. Quelcom estira la meva imaginació enfora i no fas més que convidar-me a crear, i crear, i no parar de crear. I només per això, que és mitja vida meva, em sento arrossegada a voltar-te, viure't i sentir-me teva i ser, per fi, d'aquí.

els camins aleatoris que mai es repeteixen

(encara que s'assemblin molt)

El desamor m'ha dut a tornar a començar. Un absurd desamor, però desamor al cap i a la fi. Útil, però, si m'incita a ficar el cap sota una dutxa d'aigua freda. que desperta em sento després!

Caminant per les juntes de les rajoles com si fossin avingudes em vaig adonar de la importància que té recollir-se a un mateix. Mirar pel calidoscopi (i deixar estar la lupa), voltar contenta de la meva estatura, créixer sense fer-me gran i deixar de restar paralitzada, inspirant i no expirant. JA N'HI HA PROU!

A vegades em marejo i aquesta respiració accelerada no sé on em durà. Però podria ser prou gran com per esclatar a miques i tornar a recollir-me. Jo, o un altra persona. Perquè ho necessito. I n'aprenc, i tant si n'aprenc! Cada vegada que em monto m'entenc millor, ingenieria experimental.

Si sóc diminuta és perquè vull ser diminuta. I quan tinc prou valor obro una capseta de vidre molt petita on hi ha un pastís i diu "menja'm". Si faig cas em créixen les cames i tinc millor perspectiva de tot.

Però a vegades costa recordar-ho...